Podem destacar tres etapes en la vida de Neil :
1)La formació oberta i autònoma d'un educador inquiet. (1883-1924).
2)La construcció d'una educació alternativa: Summerhill. (1924-1960).
3)El món coneix i reconeix Summerhill. (1960-1973).
Durant la seva estada en Hellerau (Alemanya) funda l'any 1921 Summerhill; Nelly va canviar la seva actitud en adonar-se que els nens poguessin veure les conseqüències de viure sense ser pertorbats per les restriccions i coaccions dels adults. Neill va crear Summerhill que és una escola anglesa fundada en 1921. És una de les pioneres dins del moviment de les Escoles democràtiques, va canviar la seva actitud en adonar-se que els nens poguessin veure les conseqüències de viure sense ser pertorbats per les restriccions i coaccions dels adults. Aquesta escola atén a nens d'educació primària i secundària. Actualment la directora és la filla de A.S. Neill, Zoë Neill Readhead.
Escola de Summerhill. Una escola democràtica que es caracteritza per dos principis bàsics:
-La possibilitat que els alumnes escullin si volen assistir a classe.
-La dinàmica de les assemblees, on tots participen, per decidir les normes de l'escola.
Dins d’aquests principis trobem:
· Disposen d’una llibertat total, llevat de impedir la llibertat d'un altre.
· Sense coaccions, llibertat d'acció. Pedagogia anti-autoritària.
· Principis educatius: felicitat (Rousseau), convivència (Lane), sexualitat (Reich)
· Exclosa la religió.
· Prenen decisions democràtiques en assemblea.
· Defensor del poble. Tribunal.
Cita:
En la educación la única manera de proceder es colocarse al lado de los niños, lo cual significa eliminar toda forma de castigo, de temor y toda disciplina externa; quería decir también tener confianza en los niños, de modo que crecieran a su manera sin recibir presiones del exterior, excepto la del autogobierno de la comunidad. (ENS: 266)
Carl Rogers: (Psicoterapeuta)
On Becoming a person, 1961. El proceso de convertirse en persona.
La no-directivitat. Teràpia basada en el client (no el pacient).
Carl Rogers és conegut per les seves contribucions a l'àrea terapèutica. La seva teràpia ha canviat en un parell d'ocasions de nom al llarg de la seva evolució: al principi la va anomenar no-directiva, ja que ell creia que el terapeuta no havia de guiar al pacient, però sí estar allà mentre el mateix portava el curs del seu procés terapèutic. A mesura que va madurar en experiència, es va adonar que els pacients buscaven una guia en el terapeuta i ho trobaven encara que aquest intentés no guiar-los.
De manera que va canviar el nom per “teràpia centrada en el pacient”. Rogers seguia creient que el pacient era el que havia de dir el que estava malament, trobar formes de millorar i de determinar la conclusió de la teràpia (encara que la seva teràpia era centrada en el pacient, reconeixia l'impacte del terapeuta sobre el pacient).
Rogers utilitza per definir la seva teràpia “de suport, no reconstructiva”.
Ell mateix fa en la teràpia. Si la independència (autonomia, llibertat amb responsabilitat) és el que vols que un pacient aconsegueixi, no ho aconseguirà si es manté dependent de tu com a terapeuta. Els pacients han d'experimentar les seves introspeccions per si mateixos, en la vida quotidiana, fora de la consulta del seu terapeuta. Un abordatge autoritari en la teràpia sembla resultar fabulós en la primera part de la teràpia, però al final solament crea una persona depenent.
Per tant si aquest model de teràpia l’introduïm a l’escola cadascú farà el seu procés d’aprenentatge.
-Autoteràpia. Cadascú fa el seu procés. Educació: procés
-L’educació centrada en l'alumne aporta fe i confiança en l'estudiant, en les seves possibilitats, en la seva capacitat d'esforç i millora.
-L’aprenentatge vivencial o significatiu (interès, responsabilitat, creativitat). No pot ser igual per a tots.
-La relació professor-alumne, és molt important.
-S'ha de viure de manera plena auto conscient.
Cita:
“...tendencia a avanzar en la dirección de la propia madurez. En un ambiente psicológico adecuado, esta tendencia puede expresarse libremente... se pone de manifiesto en la capacidad del individuo para comprender aquellos aspectos de su vida y de sí mismo que le provocan dolor o insatisfacción.”
La pedagogia institucional:
M.Logrot, G. Lapassade, R.Loureau, 1965
-Perspectiva sociopolítica
Aquest gran moviment pedagògic progressista, que ha desembocat en canvis importants en els nostres mètodes d'ensenyament, va trobar a Estats Units, la psicologia social, que es troba en el punt de partida de la invenció de la no-directivitat. Al principi, es va establir un pont entre els models pedagògics i els models polítics. Ha estat així com, a Amèrica, s'han posat en relació: la pedagogia liberal amb la idea democràtica, la pedagogia autoritària amb la autocràcia, el deixar fer amb l'anarquia.
Projecte educatiu: qui som? Què volem?
Autogestió. Participació i assemblea per a decidir.
Cita:
“La escuela concluye lo que con frecuencia empezó en la família en el sector de la sociabilidad. Al proponer, como únicos modelos de ralcions sociales, la relación de autoridad, o la relación de rivalidad con los iguales, introduce el odio y la agresividad en el corazón del joven.” (LEDE: 210)
-Orientació psicoterapèutica
Monografies d’infants: estudi de casos, diagnòstic, intervenció, anàlisi institucional, anàlisi de la relació educativa.
Un anàlisi d'aquest tipus consisteix en la distribució del poder. Analitzar una institució és descobrir o evidenciar el conjunt de forces que operen, buscant sobretot que els alumnes institueixin la seva organització fent-los prendre consciència de les coercions que condicionen el seu aprenentatge. La influència de l'adult no es confon amb autoritat. Vàsquez i Oury (1967) expressen:
Cita:
“Aquellos que pretenden formar "seres" i no "seres para" provocan un legítimo escándalo: son tan peligrosos para el orden social como para el equilibrio colectivo de los individuos.”
"és la estructura vertical el que es posa en dubte".
La pedagogia institucional sorgeix o pot explicar-se com un intent de desenvolupar certes idees presents, formulant-les millor i corregint certs errors els quals elles van caure. Per exemple, l'autoorganització que acaba sent eliminada per un ensenyament extremadament individualitzat.
Segons G. Lapassade:
“El professor ha de saber comportar-se enfront de fenòmens com la presa de poder, fraccions, manipulacions, clans, etc”
La desescolarització. La mort de l’escola.
Herbert Marshall McLuhan
-El aula sin muros,1964.
-La Galaxia Gutemberg, 1969.
Va ser un educador,filòsof i estudiós canadenc.
Professor de literatura anglesa, crítica literària iteoria de les comunicacions, McLuhan és reconegut com un dels fundadors dels estudis sobre els mitjans de comunicació i ha passat a la posteritat com un dels grans visionaris de la societat de la informació present i futura. Durant el final dels anys 60 i principis dels 70, McLuhan va encunyar el terme "aldea global" per a descriure la interconnectivitat humana a escala global generada pels mitjans electrònics de comunicació.
Aquest període comprèn els quasi quatre segles que van des de la difusió de la impremta en l'Europa de la modernitat fins a les primeres dècades del segle XIX, quan el telègraf canviaria per sempre la història de la comunicació humana.
En el món occidental, només una tercera part de la història ha sigut tipogràfica, encara que, per cert, la relació entre aquesta etapa i l'anterior és interdependent. Per a McLuhan, la 'civilització' és equiparable a 'la cultura de l'escriptura', cultura que, segons la seva opinió, competirà amb la cultura electrònica. Observarà, a més, que mentre que l'escriptura manuscrita destacava la insignificança i la malaptesa de la irritació especialitzada pròpies del signe visual, en la pàgina impresa, predominarà la linealitat i la repetitivitat.
Ivan Illich
Va ser un pensador polifacètic i polèmic, autor d'una sèrie de 45 crítiques a les institucions clau del progrés en la cultura moderna. Es va ocupar a formular profundes crítiques a l'educació escolar.
La desescolarizació és un moviment que demana la desaparició de l'escola, com a reacció radical al mite de l'escola com a institució que educa.
S'ha de lliurar la missió educativa a la societat de convivència i humana, que ofereix a l'home la possibilitat d'exercir l'acció més autònoma i més creativa, amb ajuda de les eines menys controlables pels altres.
Un veritable sistema educatiu haurà de proposar-se objectius:
- Tots els que vulguin aprendre cal donar-los accés a les fonts existents, no importa en quina època de la seva existència
- Cal que els que desitgen impartir els seus coneixements puguin trobar una altra persona que desitgi adquirir-los.
- Un sistema tal suposaria l'existència de garanties constitucionals acordades a l'educació, per evitar que el que aprèn hagi de sotmetre's a un programa obligatori i una segregació fundada en la possessió de certificats i diplomes.
Everett Reimer
En 1970 va publicar un dels llibres més polèmics per a la pedagogia del segle XX. El títol era, sens dubte, contundent: L'escola ha mort. L'autor presentava no només un text crític amb els sistemes educatius escolars que en els anys seixanta i setanta es posicionaven com l'avantguarda del progrés i desenvolupament del planeta (per a molts encara ho segueixen sent), sinó també un conjunt d'arguments carregats de sentit comú que havien de conduir a la desaparició dels recintes escolars.
El llibre està dividit en 13 petits capítols on s'analitza sense complexos l'espais escola. Així, mitjançant un llenguatge senzill i precís Reimer explora sense complexos qüestions bàsiques referents a les escoles. Alguns dels títols dels capítols del llibre poden donar algunes pistes sobre aquest tema: “El cas contra les escoles”, “Què fan les escoles?”, “Què són les escoles?”, “D'on van sortir les escoles?”, “Són possibles les institucions democràtiques?”, “El paper revolucionari de l'educació” o “El que cadascun de nosaltres pot fer”.
Paul Goodman
Poeta i escriptor anarquista, es va destacar pel seu activisme polític i les seves severes crítiques al sistema educatiu.
Goodman va ser un entusiasta impulsor de plantejaments radicals per a la reforma del sistema escolar. En 1960, després de ser rebutjat per diverses editorials, va aconseguir publicar Creixent en l'absurd, un llibre que va ser considerat pels moviments contraculturals juvenils com un baluard de la rebel·lia anti institucional. Allà, Goodman proposa que l'educació dels joves ha d'estar destinada a la formació de subjectes la preocupació fonamental de les quals sigui la de servir als altres.
Goodman no era tan radical com la d'altres com, Illich o Reimer. El seu objectiu és que l'assistència a classe no sigui obligatòria i dividir la gran escola en petits grups escolars. Per elaborar la seva teoria es basa en els antics models d'Educació tant de la Grècia Clàssica com de l'Edat Mitjana. L'estudiant ha d'avançar per si mateix, amb ajuda de mestres, per ser el protagonista del seu esdevenir personal. Goodman, al contrari d'altres, es preocupa per l'estudiant i diu que l'escola limita la llibertat d'aquest, això el portarà a cercar ambients educatius en què l'estudiant pugui madurar.
Obres importants:
- "Problemes de la joventut en la societat organitzada" (1975)
- "La deseducació obligatòria" (1973) - "Teràpia Gestalt" Juntament amb Laura Perls i Ralph Hefferline (1951)
- "Els Assaigs de la Psicologia" ( 1977)
Influències en la Gestalt:
Paul Goodman va ser el Co-fundador de la Teràpia de la Gestalt. La Gestalt es basa en la filosofia existencialista i recull alguns punts de la Psicoanàlisi de Sigmund Freud. Heus aquí una frase famosa de l'autor que es tracta: "És suficient que una persona tingui, simplement, recursos factibles per posar en pràctica i poder aconseguir els seus objectius, perquè sàpiga que el món per a ell si té un sincer i intens interès" ( P. Goodman).
P. Bourdieu i J.C. Passeron:
El treball pedagògic , la inculcació, produeix un habitus propi de la classe social que es mourà en el seu campus:
Habitus
És un principi generador i un sistema classificador de nivells socials. Són les disposicions que amb el temps de viure en una societat anem adquirint, la nostra manera d'actuar. Funciona en la majoria de nosaltres de manera inconscient. És la història feta cos. Són els “marges de maniobra”.
És un principi generador i un sistema classificador de nivells socials. Són les disposicions que amb el temps de viure en una societat anem adquirint, la nostra manera d'actuar. Funciona en la majoria de nosaltres de manera inconscient. És la història feta cos. Són els “marges de maniobra”.
El habitus és la generació de pràctiques que estan limitades per les condicions socials que les suporta, és la forma en què les estructures socials es graven en el nostre cos i la nostra ment, i formen les estructures de la nostra subjectivitat. Aparentment el habitus sembla alguna cosa innata, encara que es forma d'esquemes de percepció i valoració d'una estructura social. Fa referència a allò que s'ha adquirit i s'incorpora en el cos de forma duradora. D'aquesta concepció Bourdieu intenta trencar amb el dualisme existent fins al moment entre el fisicalisme objectivista sense subjecte i el subjectivisme fenomenològic sense estructura.
És el punt en el qual convergeixen la societat i l'individu, doncs és una ona, que d'una banda ens diu la manera a ser, o és la manera en la qual un ja ha assimilat els seus patrons i la voluntat d'un propi i de voler, o no, modificar aquest habitus. El producte d'una empresa d'aprenentatge que tots els camps socials utilitzen per exercir control i apropiació.
Exemple:
L'escola capitalista a França, de Christian Baudelot i Roger Establet, ens mostra que l'escola és un aparell ideològic de l'Estat, és a dir, un instrument de lluita de classes fonamentalment marcat per les condicions històriques del país on s'efectua aquesta lluita, així com per les formes concretes que pren. L'aparell francès va ser engegat a França a finalitats del segle XIX per la fracció republicana de la burgesia capitalista, la qual havia de portar el combat sobre dos fronts: un que l'oposava al proletariat industrial i un altre, secundari però decisiu, que l'oposava a les restes encara vives i organitzats d'una aristocràcia recolzada per l'exèrcit, l'Església i la fracció monàrquica i reaccionària de la burgesia. És indubtable que alguns trets siguin comuns a totes les escoles capitalistes del món: divisió en dues xarxes, separació escolar que aïlla l'escola de la producció, domini de la ideologia burgesa i rebuig de la ideologia proletària, etc. L'escola capitalista va unida al capitalisme i ha de desaparèixer amb ell. Aquest procés, tan llarg i tan difícil, ha estat ja iniciat en molts països del món, i per això un estudi com el dels educadors francesos Baudelot i Establet és aplicable als processos semblants que es compleixen dins de tots i qualssevol dels països que viuen sota aquest mateix sistema.
El personalisme és un corrent filosòfic cristià que posa l'èmfasi en la persona. Considera a l'home com un ser subsistent i autònom, essencialment social i comunitari, un ser lliure, transcendent i amb un valor en si mateix que li impedeix convertir-se en un mer objecte. Un ser moral, capaç d'estimar, d'actuar en funció d'una actualització de les seves potències i finalment de definir-se a si mateix considerant sempre la naturalesa que li determinaEl personalisme de Munier desenvolupa la seva concepció de l'univers personal a través de les següents
estructures:
estructures:
1. Existència incorporada: contra el naturalisme i l’ idealisme.
2. Comunicació: contra l’ individualisme i el col·lectivisme.
3. Intimitat: contra la consciència pura o la reificació.
4. Llibertat condicionada: contra el determinisme i la llibertat absoluta.
5. Transcendència: contra el relativisme o el objectivisme impersonal dels valors.
6. Acció i compromís: contra el fatalisme o el deliri de l'acció.
6. Acció i compromís: contra el fatalisme o el deliri de l'acció.
Lourenzo Milani:
Va ser creador d'un mètode pedagògic d'educació diferencial als convencionals, que després del seu decés, es va convertir en tot un moviment educacional i laica catòlic a Itàlia, que fins avui porta el seu cognom.En el seu llibre "Experiències Pastorals", el Pare Milani.
Paulo Freire:
La educación com a práctica de la llibertat, 1967.
Pedagogia del oprimido, 1970.
Conegut com a educador de vocació humanista, el pensador brasiler Paulo Freire és reconegut pels seus textos pedagògics i pels seus programes d'alfabetització d'adults. Les seves innovacions pedagògiques van deixar petjades profundes i avui dia Freire és considerat com un dels pensadors més importants del segle XX en el camp de la pedagogia
Va introduir el diàleg amb els treballadors.
Crític cultural nord-americà i un dels teòrics fundadors de la pedagogia crítica en aquest país. És ben conegut pels seus treballs pioners en pedagogia pública, estudis culturals, estudis juvenils, ensenyament superior, estudis sobre els mitjans de comunicació, i la teoria crítica.
La seva obra il·lustra un nombre de tradicions teòriques que s'estenen des de Marx fins a Paulo Freire i Zygmunt Bauman. És també un ferri defensor de la democràcia radical i s'oposa les tendències antidemocràtiques del neoliberalisme, el militarisme, l’ imperialisme, el fonamentalisme religiós, i els atacs que ocorren sota l'estat neoliberal sobre el salari social, la joventut, el pobre, i l'ensenyament públic i superior. El seu treball més recent s'enfoca en la pedagogia pública, la naturalesa de l'espectacle i els nous mitjans de comunicació, i la força política i educativa de la cultura global. Els seus escrits han guanyat molts premis i escriu per a una gamma de fonts públiques i estudiantils.
Michael Apple:
És un personatge significatiu dins del àmbit de l'educació progressista contemporània i és benvolgut com un dels grans crítics teòrics moderns que més ha escrit sobre la desconstrucció i que ha analitzat l'educació formal dels Estats Units amb mirada crítica i reflexiva.La teoria educacional d'Apple està centrada en l'humanisme , juntament amb una mirada postmodernista que està lligada al constructivisme, reconstruccionisme, pragmatisme i el reconceptualisme.
Apple es basa en un pensament humanista ( el qual és derivat del moviment del potencial humà), rebutjant així qualsevol educació que estigui centrada en aprenentatges conductistes i assignatures clàssiques.
L'obra constitueix, al costat de la de Bourdieu, el corpus central de la anomenada "nova" sociologia de l'educació. Preocupat, igual que els seus col·legues francesos, pel fracàs dels estudiants provinents de les classes treballadores, realitza una sèrie d'investigacions empíriques i desenvolupa un instrumental heurístic per comprendre la relació entre les funcions en el sistema educatiu i l'estructura de classes socials. Opina que l'escola exerceix un paper en la reproducció de les desigualtats de classe social, gènere, raça, regió i religió. El seu objecte d'estudi és l'aula. A partir de la seva observació sistemàtica, busca una teoria capaç de comprendre la relació del micro (l'aula) i el macro (la societat). Pensa la relació pedagògica com un laboratori de totes les relacions socials. Bernstein es proposa, d'alguna manera, complementar, completar els estudis sobre la relació pedagògica que, segons diu, encara no ha estat explicada.Deseada Rocio Moyano Cobano
Sandra Sánchez Peña
[i] Tota aquesta informació ha sigut obtinguda dels apunts de classe d’en Martí Teixidó i ampliat amb la informació de la pàgina web: http://www.patatabrava.com i http://es.wikipedia.org
No hay comentarios:
Publicar un comentario