Seminari 6. Dewey, Decroly, Freinet.

JOHN DEWEY

Manté una posició crítica respecte a la societat industrial, i una distància enorme respecte del marxisme. L'educació progressiva hem de contraposar-la a la concepció educativa tradicional. Dewey rebutja un conjunt de doctrines pedagògiques de variat signe:

• L'educació com a preparació.

• L'educació com desenvolupament.
• L'educació com ensinistrament de la facultat.
• L'educació com a formació.

L'escola, per Dewey, es concebuda com a reconstrucció de l'ordre social, l'educador és un guia i orientador dels alumnes.

 Els plantejaments més importants de Dewey:

 • L'educació havia de ser científica. L'escola havia de convertir-se en un laboratori social. L'escola havia de desenvolupar en el nen la competència necessària per resoldre els problemes actuals i comprovar els plans d'acció del futur d'acord amb un mètode experimental.

• La vida busca la seva pròpia raó de ser, que l'home es procura mitjançant la societat organitzada. L'educació permet que l'individu mantingui la seva pròpia continuïtat aprenent les tècniques de supervivència i de desenvolupament a partir de l'experiència acumulada pel seu grup. L'educació es transforma en una cosa formal i dirigida a aconseguir que el jove acabi acceptant la moralitat de la societat.
• El nen ha de buscar, inquirir, explorar i submergir-se en l'ambient i aprendre de l'experiència. Això portaria a un creixement (forma més desitjable de comportament humà), disposició de reaccionar sempre a les noves situacions amb interès, flexibilitat i curiositat. El contrari és respondre amb una solució donada, un prejudici on es manté una actitud estàtica, ja mantinguda (abans se li imposaven opinions als nens sobre el món i solucions ja desenvolupades).
• L'experiència col · lectiva d'una societat democràtica havia de veure com una font per a la resolució de problemes futurs.
• L'activitat és la característica humana dominant. L'home actua per mantenir la continuïtat de la vida, perquè la constància de la continuïtat, i per tant la supervivència, són part de l'ordre de la natura.
• L'educació havia d'estar d'acord amb la societat. L'educació havia de ser un procés democràtic d'activitat conjunta, guiada per la forma de resolució de problemes.
• Dewey va criticar conceptes com ment, intel·ligència, interès, atenció i disciplines en les discussions educatives. Creia que si les escoles basessin les seves activitats en la investigació científica desapareixeria una bona quantitat d'obligació i coerció i es farien innecessàries i redundants les pràctiques de motivació i això conduiria a la desaparició del dualisme (enemic de la democràcia). Tot el que contribueix a la solució dels problemes és potencialment alliberador. Tot el que impedeix l'activitat creativa és potencialment liberal.
• Sostenia que la moralitat s'aprèn dins d'un context social observant les regles corresponents, les que emergeixen d'una experiència conjunta i compartida. El mestre és alhora un alumne cooperatiu, però més i més sensat. La seva comesa consisteix a auxiliar el nen a aprendre els valors de la participació democràtica, no impartint informació, sinó inquirint les situacions problemàtiques. En la societat democràtica, l'educació hauria de quedar controlada per l'Estat i tothom hauria d'anar a l'escola, independent del sexe, destresa o classe social.
• Dewey es va adonar que el terme "valors" és una abstracció. A la pràctica, només l'acte de valorar es realitza mitjançant el mètode científic. Aprenem quan estem enfrontats a la necessitat d'escollir entre diverses possibilitats d'acció, ens dediquem a construir hipòtesis que anticipen les conseqüències de determinat manera d'actuar. El procés de formar hipòtesis sanes, pressuposa el judici. És clar que de vegades les hipòtesis poden ser imperfectes o que podem fracassar. Hem d'acceptar les limitacions a la nostra visió. És a dir, que estem disposats a cometre errors. La moralitat prové de buscar contínuament el ser flexibles, estar alerta i creativament preparats davant els nous desafiaments.

 John Dewey: hi ha dues formes d'educar:

• Educació incidental: l'educació va lligada a la vida mateixa, s'aprèn a través del joc. L'educació serà participativa i vital.

• Educació sistemàtica: són absolutament necessàries les mediacions institucionals i pedagògiques. A Dewey li va a preocupar l'educació a través de l'acció, li interessa tb l'educació en i per a la vida.

 L'acció educativa té una intencionalitat: es vol educar. Ha de portar un perfeccionament i una optimització. L'educació s'ha d'estructurar en quatre pilars bàsics:

 -Aprendre a conèixer: adquirir instruments per a la comprensió.

- Aprendre a fer: per poder influir sobre el propi entorn.
- Aprendre a viure: junts, participant amb els altres.
- Aprendre a ser: q recull tots els elements dels tres anteriors.

 Pretenia formular sobre noves bases una proposta pedagògica en oposició a l'escola tradicional i antiga. Pensava que la nova educació havia de superar a la tradició no només en els fonaments del discurs, sinó també en la pròpia pràctica. No obstant això, no existeix un mètode Dewey per ser aplicat. Quan ell parla del mètode, ho fa a nivell abstracte, ell pensa que no existeixen mètodes "tancats i envasats". Dewey estima que la praxi educativa implica un maneig intel·ligent dels assumptes, i això suposa una obertura a la deliberació de l'educador en relació amb la seva concreta situació educativa i amb les conseqüències que es poden derivar dels diferents cursos d'acció.

 Dewey distingeix entre un mètode general i un altre individual. El primer suposa una acció intel·ligent dirigida per fins, en canvi, el mètode individual es refereix a l'actuació singular d'educador i educant.

 La proposta metodològica de Dewey consta de 5 fases:

1. Consideració d'alguna experiència actual i real del nen.

2. Identificació d'algun problema o dificultat suscitats a partir d'aquesta experiència.
3. Inspecció de dades disponibles, així com recerca de solucions viables.
4. Formulació de la hipòtesi de solució.
5. Comprovació de la hipòtesi per l'acció. Dewey va mostrar un sentit pràctic per planificar i desenvolupar un currículum integrat de les ocupacions (activitats funcions lligades al mitjà del nen), incloent previsions de desenvolupament del programa en cicles temporals curts.

 "Una inspecció acurada dels mètodes que han estat permanentment reeixits en l'educació formal revelarà que la seva eficiència depèn del fet que ells tornen a la situació que causa la reflexió fora del col·legi en la vida ordinària. Li donen als alumnes alguna cosa que fer, no alguna cosa que aprendre, i si el fer és de tal naturalesa que demana el pensar o la presa de consciència de les connexions, l'aprenentatge és un resultat natural. "

Dewey proposava que es plantejaran als nens activitats guiades acuradament pel professor, que estiguessin basades tant en els seus interessos com en les seves capacitats. Expressa que l'única educació veritable, es realitza estimulant la capacitat del nen per les exigències de les situacions socials en què es troba. Dewey contribuir a crear una pedagogia funcional i dinàmica.

 "El fet que el material d'una ciència aquest organitzat demostra que ha estat sotmès a la intel·ligència, que ha estat metoditzat (...). El mètode significa aquella organització de la matèria d'estudi que la fa més eficaç en l'ús.

El mètode no és antitètic amb la matèria d'estudi en la direcció efectiva de la matèria d'estudi cap als resultats desitjats. És antitètic amb l'acció casual i més considerat, és a dir, adaptat bé."

 Per tant, Dewey considera que s'ha de derivar del mètode científic el mètode educatiu. El "mètode del problema" que proposa, consisteix en un procés seqüenciat mitjançant el qual es planteja l'aprenentatge com una activitat de recerca, que s'ha de dur a terme per grups d'alumnes sota la tutela i orientació de l'educador. Aquesta proposta metodològica consta de cinc fases:

1) Consideració d'alguna experiència actual i real del nen.

2) Identificació d'algun problema o dificultat suscitats a partir d'aquesta experiència.
3) Inspecció de les dades disponibles i recerca de solucions possibles.
4) Formulació de la hipòtesi de solució idea conductora per solucionar el problema plantejat. 5) Comprovació de la hipòtesi per l'acció, perquè seguint l'enfocament pragmatista, la pràctica és la prova del valor de la reflexió feta per l'alumne per tal de resoldre el problema.

 Per arribar a la finalitat formativa del coneixement, John Dewey enuncia tres etapes fonamentals:

-Els fets i esdeveniments científics.
-Les idees i raonaments.
-L'aplicació dels resultats a nous fets específics.

 Per aplicar aquests principis a l'escola, diu Dewey que "les etapes formals indiquen quins són els punts que han de tenir en compte els mestres quan es preparen per donar una lliçó, no les que s'han de seguir per ensenyar". (Dewey, "Comment nous pensons")

 Segons el psicopedagog nord-americà, recentment quan s'han recorregut aquestes tres etapes, s'ha completat l'ensenyament d'una lliçó.

La nova intuïció de la vida està a la base de l'escola activa.

Les seves idees pedagògiques estan íntimament lligades al seu pragmatisme i la seva instrumentalisme. Cal aprendre fent, resolent problemes concrets i personals, i no escoltant.

 Diu Dewey: "Tota educació deriva de la participació de l'individu en la consciència social de l'espècie."

Obres:

• Democràcia i educació
• La teoria de la Valoració

OVIDE DECROLY

"L'escola ha de ser per al nen, no el nen per l'escola".

Al començament del Segle XX, el 1907, neix el Mètode Pedagògic del Dr. Ovide Decroly, metge i psicòleg nascut a Renaix el 23 de juny de 1871.

-Prenent com a base la realitat del seu moment, construeix formes originals de treball escolar.

-Decroly va ser un dels més insignes representants a Europa, de les concepcions pedagògiques de Dewey, basant el seu mètode en la ideologia de la psicologia americana.

Els principis bàsics del Mètode Decroly són:

 -El principi exposat en el lema de la seva escola de L’Ermitatge: "Escola per a la vida, per la vida", partint de les seves concepcions pedagògiques de respecte pel nen i per la seva personalitat.

-El principi de la llibertat (proposat per Rousseau i manifestat per Dewey) mantingut fins als nostres dies.
-La recerca dels ideals educatius de l'escola, partint de l'educand, de la seva pròpia realitat vital, tenint en compte els seus interessos, i en el qual cada alumne assoleixi el grau de perfecció que sigui capaç.
-Oposició a la disciplina rígida que sotmetia el nen a una actitud passiva, en la forma clàssica d'organització escolar, que no permetia desenvolupar-se amb llibertat i espontaneïtat. I s'imposaven coneixements prèviament fixats sense tenir en compte els interessos de l'educand.
- Organitzar l'ambient escolar, perquè el nen trobi allà les motivacions adequades a les seves curiositats naturals, sense coacció, però amb condicionaments, d'acord amb cada nen en particular (edat, sexe, estat de salut, estat psicològic, etc.) i suggerir activitats que s'adaptin a cada individualitat.
-Proposa formar grups de nens en classes que siguin el més homogènies possibles, i que tinguin entre 20 i 25 alumnes en cada classe.
-L'escola ha de ser activa, permetre al nen expressar les seves tendències a la inquietud i el joc. Cal que el joc s'introdueixi en el programa escolar, les classes són espècies de tallers, és una escola activa, de treball.
-Pren com a base l'observació de la naturalesa per despertar l'interès i la intuïció del nen.
- Part d'un programa amb idees eixos, fundat en el principi de globalització, ja que opina que el nen no percep els detalls sinó que té un coneixement global de la realitat.

 Les necessitats del nen, segons Decroly, es poden agrupar en:

-Necessitat d'alimentar-se.

-Necessitat de defensar-se davant les inclemències externes.
-Necessitat de defensar-se contra els perills i enemics.
-Necessitat de treballar solidàriament, de entretenir-se i de formar-material i espiritualment

 Etapes del Mètode:

El mètode Decroly segueix un desenvolupament inductiu en el procés del pensament analític.

Les etapes fonamentals que s'han de seguir en una classe, per realitzar el procés en el pensament de l'alumne, són:

-L'observació.
-L'associació.
-L'expressió.

El mètode proposa l'ensenyament de la lectura ideovisual, partint de frases i paraules, i centrant l'interès en la vista més que en l'oïda, per a la realització d'aquest procés mental.

 En les experiències  de Decroly, treballen mestres, dones joves, ja que el psicopedagog belga considerava que aquestes conservaven un esperit infantil en el tracte i el treball amb els nens.

 L'ambient escolar constava de finestrals oberts per l'entrada d'aire i sol. Un armari amb quantitat de jocs educatius, i sense mobiliari especial ni plataforma per a la mestra.

 Principis de la seva obra

Introdueix els centres d'interès com a proposta pedagògica basada en el respecte pel nen i la seva personalitat amb l'objectiu de preparar els nens per viure en llibertat. Es va oposar a la disciplina rígida, apostant per crear un ambient motivador amb grups homogenis basats en la globalització, l'observació de la naturalesa i l'escola activa.

Decroly, igual que la genial Maria Montessori, va començar interessant-se pels problemes dels febles mentals. Va aplicar el mètode científic a la investigació dels factors que puguin modificar de manera favorable, l'evolució intel·lectual, afectiva i motriu dels nens que sotmetia a la seva observació.

Els amargs records del seu pas per l'escola primària, van deixar una profunda empremta en l'ànim de Decroly, el que va donar origen a que s'interessés profundament per l'educació de la infància de manera integral.

CELESTINE FREINET

 Principals idees i aportacions

 "L'escola no ha de desinteressar-se de la formació moral i cívica dels nens i nenes, ja que aquesta formació no és només necessària, sinó imprescindible, ja que sense ella no pot haver-hi una formació autènticament humana".

 Freinet Va plasmar a l'escola els principis d'una educació pel treball i d'una pedagogia moderna i popular. Les seves teories i aplicacions beuen de l'Escola Nova, però adquireixen un caràcter democràtic i social.

 - "tempteig experimental", considera que els aprenentatges s'efectuen a partir de les pròpies experiències, de la manipulació de la realitat que poden realitzar els nens, de l'expressió de les seves vivències, de l'organització d'un context (d'un ambient) en el qual els alumnes puguin formular i expressar les seves experiències.

 -La funcionalitat del treball, crear institucions que impliquin que el treball escolar tingui un sentit, una utilitat, una funció.

-Principi de cooperació, el qual exigeix ​​la creació d'un ambient a l'aula en què hi hagi elements mediadors en la relació mestre-alumne. Cooperació entre alumnes, alumnes-mestres i entre mestres; aquesta última amb la finalitat de compartir experiències i dialogar, posant en comú els problemes i les possibles solucions, sempre amb l'objectiu de millorar les condicions de l'escola popular. Així la organització de l'aula ha de contemplar la participació dels alumnes en la construcció dels seus coneixements. La construcció pràctica d'aquest ambient educatiu es realitza per mitjà de tècniques que es caracteritzen per potenciar el treball de classe sobre la base de la lliure expressió dels nens en un marc de cooperació.

-El nen sap desxifrar però no sap llegir perquè no tradueix la paraula en pensament.

 Freinet introduí tècniques i propostes pedagògiques observant els mitjans i usos culturals.

 - El text lliure, text creatiu, fruit de les vivències i fet en temps i lloc lliurement decidits, és la resposta al rígid exercici de composició escrita tan important a l’escola francesa. El text lliure incorporava expressions i maneres de dir analitzades i escrites a classe i per tant no era un acte espontani.

- llibre de la vida és aquell recull de textos i il·lustracions fets a partir

de l’observació de les sortides al camp conduïdes pel mestre. Es basa en els passos formals de Decroly: observació, associació i expressió. L’expressió és estimulada a partir de l’observació, és enriquida a partir de la intervenció del mestre i queda compromesa per participar en una activitat cooperativa de tots que serà motiu de satisfacció. No hi pot faltar la part de ningú. Si alguns no aporten textos tan reeixits poden ésser uns excel·lents il·lustradors.

- Impremta escolar  comporta un canvi total en el mètode de lectura i escriptura. Introdueix una motivació quasi màgica en obtenir d’immediat el text imprès, obliga a una atenció analítica lletra per lletra, fomenta el treball cooperatiu i la realització al servei de tota l’escola.

-Fotografia i cinema van entrar a l’Escola Moderna durant els anys cinquanta. Avui amb prou feines es fa lectura de la imatge i el llenguatge verb icònic no s’ensenya. Fa anys que qualsevol infant rep una càmera fotogràfica als vuit anys, veu cinema i televisió a desdir, escolta música tothora. Quan arriba a l’escola, tot això que forma part de la seva vida, no troba un aprenentatge dels usos culturals que en pot fer.

-Ràdio i electròfon actualment estan a l’abast de tothom. Poques escoles avui ensenyen a escoltar un breu informatiu oral de la ràdio, pura audició de llenguatge sense imatges. Tots els infants tenen accés a enregistraments sonors.

-Màquines d’instrucció eren capses de cartró (capses de sabates) amb una finestra que contenia uns fulls enrotllats on s’havien seriat problemes o operacions aritmètiques seguint les regles de la instrucció programada amb la seqüència estímul-resposta. Això permetia el treball autònom de l’alumne mentre el mestre es dedicava a atendre altres alumnes. Avui els programes d’ensenyament instruccional assistit per ordinador podrien i haurien d’estar disponibles a qualsevol escola i a qualsevol hora, a l’aula o a l’espai interaules.

-Pla de treball setmanal comporta la seva definitiva implicació en l’aprenentatge. Pot projectar més o menys i té a l’abast certes eleccions però allò que el compromet és fer ús de la seva llibertat i aprendre.

-Correspondència escolar La correspondència escolar, derivada de la impremta escolar, és possible pels contactes de col·laboració entre mestres renovadors que estableixen una xarxa d’escoles ja a finals dels anys vint. Els textos escrits en una escola tenen un nou i superior valor a una altra escola que els rep. Els infants s’afanyen a llegir, a localitzar a l’atles de geografia, a comparar les reproduccions de plantes i cultius d’una altra comarca amb les de la pròpia. El coneixement assoleix el màxim significat i incrementarà la motivació fascinant per conèixer països que no poden visitar però que podran conèixer a través de llibres o de reportatges cinematogràfics. 

-Els mètodes naturals aplicats a la lectura, al càlcul i al dibuix es fonamenten en la possibilitat d’assaig i error que sempre fa l’Infant en l’aprenentatge. Tot infant arriba a caminar, tot infant acaba menjant bé amb cullera sense embrutar-se, i és que ningú no li exigeix que ho faci bé des del primer dia.

-Biblioteca de treball fitxers de treball individual. És coneguda la frontal oposició als llibres de text des dels primers anys vint quan Freinet inicià la seva activitat de mestre i ja el 1932 s’inicia la «Biblioteca de Treball», una sèrie de llibrets monogràfics editats com a alternativa al llibre de text. Són publicacions per a la biblioteca de l’escola, a disposició dels alumnes però no perquè els compri cada alumne.

 Va anticipar les formes organitzatives de treball diversificat a l’aula que trencaven amb l’escolàstica i la uniformitat industrial.

 La pedagogia de Freinet és la pedagogia que incorpora a l’escola els recursos i les tècniques disponibles en la societat moderna. És sempre una renovació de la pedagogia a partir de l’anàlisi de la societat, atès que a l’escola s’ha d’aprendre la cultura i les formes de treball de la societat on es viu. Així, es parteix de principis sòlids, universals, coneguts per la ciència, però es concreta en tècniques possibles amb la disponibilitat de determinats recursos segons el context on viuen els alumnes.

 Això ja ens anticipa que si Freinet desenvolupava la seva acció docent en un context rural, els mateixos principis i pràctiques tindran una concreció diferent en un context urbà, o en un context diversificat per la procedència ètnica i cultural dels alumnes.

 Al mestre li cal actitud investigadora.

 Hi ha d'haver investigadors però cal que, sobre una realitat concreta, cada mestre tingui actitud investigadora davant de cada alumne per ajudar-lo a superar dificultats en l'aprenentatge. La pedagogia té una part empírica.

 Seguint les intuïcions de Rousseau, Freinet considera que el text és sobretot el producte d'una voluntat de comunicació.

Vaig buscar informació sobre els tres pedagogs però em centraré en Decroly, ja que es el que més m’ha impactat. Es metge, neuròleg i psiquiatre que va introduir els centres d'interès com a proposta pedagògica basada en el respecte pel nen i la seva personalitat amb l'objectiu de preparar als nens per viure en llibertat. Es va oposar a la disciplina rígida, apostant per crear un ambient motivador amb grups homogenis basats en la globalització, l'observació de la naturalesa i l'escola activa.
Decroly, igual que Montessori, va començar interessant-se pels problemes dels febles mentals. Va aplicar el mètode científic a la investigació dels factors que puguin modificar de forma favorable, l'evolució intel·lectual, afectiva i motriu dels nens que sotmetia a la seva observació.
Els amargs records del seu pas per l'escola primària, van deixar una profunda petjada en l'ànim de Decroly, la qual cosa va donar origen al fet que s'interessarà profundament per l'educació de la infància.

 

[i] Aquesta informació ha sigut obtinguda de les pàgines web següents amb Deseada Rocio Moyano:

www.wikipedia.org
www.enciclopedia.cat

TEMA 6. CRÍTIQUES DEL MODEL ESCOLAR DOMINANT

Societats  occidentals 1960-1980

 Alexander Summernhill Neil: (mestre)

 Escocès de naixement era fill d'un mestre rural, professió que ell exerciria durant un temps, després de graduar-se a la Universitat d'Edimburg.

Podem destacar tres etapes en la vida de Neil :

1)La formació oberta i autònoma d'un educador inquiet. (1883-1924).
2)La construcció d'una educació alternativa: Summerhill. (1924-1960).
3)El món coneix i reconeix Summerhill. (1960-1973).

Durant la seva estada en Hellerau (Alemanya) funda l'any 1921 Summerhill; Nelly va canviar la seva actitud en adonar-se que els nens poguessin veure les conseqüències de viure sense ser pertorbats per les restriccions i coaccions dels adults.                               Neill va crear Summerhill que és una escola anglesa fundada en 1921. És una de les pioneres dins del moviment de les Escoles democràtiques, va canviar la seva actitud en adonar-se que els nens poguessin veure les conseqüències de viure sense ser pertorbats per les restriccions i coaccions dels adults. Aquesta escola atén a nens d'educació primària i secundària. Actualment la directora és la filla de A.S. Neill, Zoë Neill Readhead.

Escola de Summerhill. Una escola democràtica que es caracteritza per dos principis bàsics:

-La possibilitat que els alumnes escullin si volen assistir a classe.
-La dinàmica de les assemblees, on tots participen, per decidir les normes de l'escola.
Dins d’aquests principis trobem:

·         Disposen d’una llibertat total, llevat de impedir la llibertat d'un altre.
·         Sense coaccions, llibertat d'acció. Pedagogia anti-autoritària.
·         Principis educatius: felicitat (Rousseau), convivència (Lane), sexualitat (Reich)
·         Exclosa la religió.
·         Prenen decisions democràtiques en assemblea. 
·         Defensor del poble. Tribunal.

Cita:
En la educación la única manera de proceder es colocarse al lado de los niños, lo cual significa eliminar toda forma de castigo, de temor y toda disciplina externa; quería decir también tener confianza en los niños, de modo que crecieran a su manera sin recibir presiones del exterior, excepto la del autogobierno de la comunidad. (ENS: 266)

Carl Rogers: (Psicoterapeuta)

On Becoming a person, 1961. El proceso de convertirse en persona.
La no-directivitat. Teràpia basada en el client (no el pacient).

Carl Rogers és conegut per les seves contribucions a l'àrea terapèutica. La seva teràpia ha canviat en un parell d'ocasions de nom al llarg de la seva evolució: al principi la va anomenar no-directiva, ja que ell creia que el terapeuta no havia de guiar al pacient, però sí estar allà mentre el mateix portava el curs del seu procés terapèutic. A mesura que va madurar en experiència, es va adonar que els pacients buscaven una guia en el terapeuta i ho trobaven encara que aquest intentés no guiar-los.
De manera que va canviar el nom per “teràpia centrada en el pacient”. Rogers seguia creient que el pacient era el que havia de dir el que estava malament, trobar formes de millorar i de determinar la conclusió de la teràpia (encara que la seva teràpia era centrada en el pacient, reconeixia l'impacte del terapeuta sobre el pacient).

Rogers utilitza per definir la seva teràpia “de suport, no reconstructiva”.
Ell mateix fa en la teràpia. Si la independència (autonomia, llibertat amb responsabilitat) és el que vols que un pacient aconsegueixi, no ho aconseguirà si es manté dependent de tu com a terapeuta. Els pacients han d'experimentar les seves introspeccions per si mateixos, en la vida quotidiana, fora de la consulta del seu terapeuta. Un abordatge autoritari en la teràpia sembla resultar fabulós en la primera part de la teràpia, però al final solament crea una persona depenent.
Per tant si aquest model de teràpia l’introduïm a l’escola cadascú farà el seu procés d’aprenentatge.
-Autoteràpia. Cadascú fa el seu procés. Educació: procés
-L’educació centrada en l'alumne  aporta fe i confiança en l'estudiant, en les seves possibilitats, en la seva capacitat d'esforç i millora.
-L’aprenentatge vivencial o significatiu (interès, responsabilitat, creativitat). No pot ser igual per a tots.
-La relació professor-alumne, és molt  important.
-S'ha de viure de manera plena auto conscient.

Cita:
“...tendencia a avanzar en la dirección de la propia madurez. En un ambiente psicológico adecuado, esta tendencia puede expresarse libremente... se pone de manifiesto en la capacidad del individuo para comprender aquellos aspectos de su vida y de sí mismo que le provocan dolor o insatisfacción.”

La pedagogia institucional:

M.Logrot, G. Lapassade, R.Loureau, 1965

-Perspectiva sociopolítica

Aquest gran moviment pedagògic progressista, que ha desembocat en canvis importants en els nostres mètodes d'ensenyament, va trobar a Estats Units, la psicologia social, que es troba en el punt de partida de la invenció de la no-directivitat. Al principi, es va establir un pont entre els models pedagògics i els models polítics. Ha estat així com, a Amèrica, s'han posat en relació: la pedagogia liberal amb la idea democràtica, la pedagogia autoritària amb la autocràcia, el deixar fer amb l'anarquia.

Projecte educatiu: qui som? Què volem?
Autogestió. Participació i assemblea per a decidir.

Cita:
“La escuela concluye lo que con frecuencia empezó en la família en el sector de la sociabilidad. Al proponer, como únicos modelos de ralcions sociales, la relación de autoridad, o la relación de rivalidad con los iguales, introduce el odio y la agresividad en el corazón del joven.” (LEDE: 210)

-Orientació psicoterapèutica
Monografies d’infants: estudi de casos, diagnòstic, intervenció, anàlisi institucional, anàlisi de la relació educativa.

Un anàlisi d'aquest tipus consisteix en la distribució del poder. Analitzar una institució és descobrir o evidenciar el conjunt de forces que operen, buscant sobretot que els alumnes institueixin la seva organització fent-los prendre consciència de les coercions que condicionen el seu aprenentatge. La influència de l'adult no es confon amb autoritat. Vàsquez i Oury (1967) expressen:

Cita:
“Aquellos que pretenden formar "seres" i no "seres para" provocan un legítimo escándalo: son tan peligrosos para el orden social como para el equilibrio colectivo de los individuos.”
"és la estructura vertical el que es posa en dubte".

La pedagogia institucional sorgeix o pot explicar-se com un intent de desenvolupar certes idees presents, formulant-les millor i corregint certs errors els quals elles van caure. Per exemple, l'autoorganització que acaba sent eliminada per un ensenyament extremadament individualitzat.

Segons G. Lapassade:
“El professor ha de saber comportar-se enfront de fenòmens com la presa de poder, fraccions, manipulacions, clans, etc”

La desescolarització. La mort de l’escola.

Herbert Marshall McLuhan

-El aula sin muros,1964.
-La Galaxia Gutemberg, 1969.

Va ser un educador,filòsof i estudiós canadenc.
Professor de literatura anglesa, crítica literària iteoria de les comunicacions, McLuhan és reconegut com un dels fundadors dels estudis sobre els mitjans de comunicació i ha passat a la posteritat com un dels grans visionaris de la societat de la informació present i futura. Durant el final dels anys 60 i principis dels 70, McLuhan va encunyar el terme "aldea global" per a descriure la interconnectivitat humana a escala global generada pels mitjans electrònics de comunicació.

 La galàxia Gutemberg o l'Aldea Global : impremta.

Aquest període comprèn els quasi quatre segles que van des de la difusió de la impremta en l'Europa de la modernitat fins a les primeres dècades del segle XIX, quan el telègraf canviaria per sempre la història de la comunicació humana.
 
En el món occidental, només una tercera part de la història ha sigut tipogràfica, encara que, per cert, la relació entre aquesta etapa i l'anterior és interdependent. Per a McLuhan, la 'civilització' és equiparable a 'la cultura de l'escriptura', cultura que, segons la seva opinió, competirà amb la cultura electrònica. Observarà, a més, que mentre que l'escriptura manuscrita destacava la insignificança i la malaptesa de la irritació especialitzada pròpies del signe visual, en la pàgina impresa, predominarà la linealitat i la repetitivitat.
 

Ivan Illich

-La Sociedad desescolarizada,1971.

Va ser un pensador polifacètic i polèmic, autor d'una sèrie de 45 crítiques a les institucions clau del progrés en la cultura moderna. Es va ocupar a formular profundes crítiques a l'educació escolar.

La desescolarizació és un moviment que demana la desaparició de l'escola, com a reacció radical al mite de l'escola com a institució que educa.
S'ha de lliurar la missió educativa a la societat de convivència i humana, que ofereix a l'home la possibilitat d'exercir l'acció més autònoma i més creativa, amb ajuda de les eines menys controlables pels altres.

Un veritable sistema educatiu haurà de proposar-se objectius:
- Tots els que vulguin aprendre cal donar-los accés a les fonts existents, no importa en quina època de la seva existència
- Cal que els que desitgen impartir els seus coneixements puguin trobar una altra persona que desitgi adquirir-los.
- Un sistema tal suposaria l'existència de garanties constitucionals acordades a l'educació, per evitar que el que aprèn hagi de sotmetre's a un programa obligatori i una segregació fundada en la possessió de certificats i diplomes.

Everett Reimer

En 1970 va publicar un dels llibres més polèmics per a la pedagogia del segle XX. El títol era, sens dubte, contundent: L'escola ha mort. L'autor presentava no només un text crític amb els sistemes educatius escolars que en els anys seixanta i setanta es posicionaven com l'avantguarda del progrés i desenvolupament del planeta (per a molts encara ho segueixen sent), sinó també un conjunt d'arguments carregats de sentit comú que havien de conduir a la desaparició dels recintes escolars.

El llibre està dividit en 13 petits capítols on s'analitza sense complexos l'espais escola. Així, mitjançant un llenguatge senzill i precís Reimer explora sense complexos qüestions bàsiques referents a les escoles. Alguns dels títols dels capítols del llibre poden donar algunes pistes sobre aquest tema: “El cas contra les escoles”, “Què fan les escoles?”, “Què són les escoles?”, “D'on van sortir les escoles?”, “Són possibles les institucions democràtiques?”, “El paper revolucionari de l'educació” o “El que cadascun de nosaltres pot fer”.

Paul Goodman

Poeta i escriptor anarquista, es va destacar pel seu activisme polític i les seves severes crítiques al sistema educatiu.

Goodman va ser un entusiasta impulsor de plantejaments radicals per a la reforma del sistema escolar. En 1960, després de ser rebutjat per diverses editorials, va aconseguir publicar Creixent en l'absurd, un llibre que va ser considerat pels moviments contraculturals juvenils com un baluard de la rebel·lia anti institucional. Allà, Goodman proposa que l'educació dels joves ha d'estar destinada a la formació de subjectes la preocupació fonamental de les quals sigui la de servir als altres.

Goodman no era tan radical com la d'altres com, Illich o Reimer. El seu objectiu és que l'assistència a classe no sigui obligatòria i dividir la gran escola en petits grups escolars. Per elaborar la seva teoria es basa en els antics models d'Educació tant de la Grècia Clàssica com de l'Edat Mitjana. L'estudiant ha d'avançar per si mateix, amb ajuda de mestres, per ser el protagonista del seu esdevenir personal. Goodman, al contrari d'altres, es preocupa per l'estudiant i diu que l'escola limita la llibertat d'aquest, això el portarà a cercar ambients educatius en què l'estudiant pugui madurar.

Obres importants:

- "Problemes de la joventut en la societat organitzada" (1975)

- "La deseducació obligatòria" (1973) - "Teràpia Gestalt" Juntament amb Laura Perls i Ralph Hefferline (1951)

- "Els Assaigs de la Psicologia" ( 1977)

Influències en la Gestalt:

Paul Goodman va ser el Co-fundador de la Teràpia de la Gestalt. La Gestalt es basa en la filosofia existencialista i recull alguns punts de la Psicoanàlisi de Sigmund Freud. Heus aquí una frase famosa de l'autor que es tracta: "És suficient que una persona tingui, simplement, recursos factibles per posar en pràctica i poder aconseguir els seus objectius, perquè sàpiga que el món per a ell si té un sincer i intens interès" ( P. Goodman).

P. Bourdieu i J.C. Passeron:

El treball pedagògic , la inculcació,  produeix un habitus propi de la classe social que es mourà en el seu campus:

Habitus

És un principi generador i un sistema classificador de nivells socials. Són les disposicions que amb el temps de viure en una societat anem adquirint, la nostra manera d'actuar. Funciona en la majoria de nosaltres de manera inconscient. És la història feta cos. Són els “marges de maniobra”.

El habitus és la generació de pràctiques que estan limitades per les condicions socials que les suporta, és la forma en què les estructures socials es graven en el nostre cos i la nostra ment, i formen les estructures de la nostra subjectivitat. Aparentment el habitus sembla alguna cosa innata, encara que es forma d'esquemes de percepció i valoració d'una estructura social. Fa referència a allò que s'ha adquirit i s'incorpora en el cos de forma duradora. D'aquesta concepció Bourdieu intenta trencar amb el dualisme existent fins al moment entre el fisicalisme objectivista sense subjecte i el subjectivisme fenomenològic sense estructura.
  És el punt en el qual convergeixen la societat i l'individu, doncs és una ona, que d'una banda ens diu la manera a ser, o és la manera en la qual un ja ha assimilat els seus patrons i la voluntat d'un propi i de voler, o no, modificar aquest habitus. El producte d'una empresa d'aprenentatge que tots els camps socials utilitzen per exercir control i apropiació.

Exemple:

L'escola capitalista a França, de Christian Baudelot i Roger Establet, ens mostra que l'escola és un aparell ideològic de l'Estat, és a dir, un instrument de lluita de classes fonamentalment marcat per les condicions històriques del país on s'efectua aquesta lluita, així com per les formes concretes que pren. L'aparell francès va ser engegat a França a finalitats del segle XIX per la fracció republicana de la burgesia capitalista, la qual havia de portar el combat sobre dos fronts: un que l'oposava al proletariat industrial i un altre, secundari però decisiu, que l'oposava a les restes encara vives i organitzats d'una aristocràcia recolzada per l'exèrcit, l'Església i la fracció monàrquica i reaccionària de la burgesia. És indubtable que alguns trets siguin comuns a totes les escoles capitalistes del món: divisió en dues xarxes, separació escolar que aïlla l'escola de la producció, domini de la ideologia burgesa i rebuig de la ideologia proletària, etc. L'escola capitalista va unida al capitalisme i ha de desaparèixer amb ell. Aquest procés, tan llarg i tan difícil, ha estat ja iniciat en molts països del món, i per això un estudi com el dels educadors francesos Baudelot i Establet és aplicable als processos semblants que es compleixen dins de tots i qualssevol dels països que viuen sota aquest mateix sistema.

 Emmanuel Munier:

-Manifeste du Service du personnalisme, 1936

El personalisme és un corrent filosòfic cristià que posa l'èmfasi en la persona. Considera a l'home com un ser subsistent i autònom, essencialment social i comunitari, un ser lliure, transcendent i amb un valor en si mateix que li impedeix convertir-se en un mer objecte. Un ser moral, capaç d'estimar, d'actuar en funció d'una actualització de les seves potències i finalment de definir-se a si mateix considerant sempre la naturalesa que li determina

El personalisme de Munier desenvolupa la seva concepció de l'univers personal a través de les següents

estructures:

1. Existència incorporada: contra el naturalisme i l’ idealisme.

2. Comunicació: contra l’ individualisme i el col·lectivisme.

3. Intimitat: contra la consciència pura o la reificació.

4. Llibertat condicionada: contra el determinisme i la llibertat absoluta.

5. Transcendència: contra el relativisme o el objectivisme impersonal dels valors.
6. Acció i compromís: contra el fatalisme o el deliri de l'acció. 

Lourenzo Milani:

Va ser creador d'un mètode pedagògic d'educació diferencial als convencionals, que després del seu decés, es va convertir en tot un moviment educacional i laica catòlic a Itàlia, que fins avui porta el seu cognom.

En el seu llibre "Experiències Pastorals", el Pare Milani.

 

Paulo Freire:

Pedagog d’adults.

La educación com a práctica de la llibertat, 1967.

Pedagogia del oprimido, 1970.

Conegut com a educador de vocació humanista, el pensador brasiler Paulo Freire és reconegut pels seus textos pedagògics i pels seus programes d'alfabetització d'adults. Les seves innovacions pedagògiques van deixar petjades profundes i avui dia Freire és considerat com un dels pensadors més importants del segle XX en el camp de la pedagogia 

Va introduir el diàleg amb els treballadors.

  Henry Giroux:
 
Crític cultural nord-americà i un dels teòrics fundadors de la pedagogia crítica en aquest país. És ben conegut pels seus treballs pioners en pedagogia pública, estudis culturals, estudis juvenils, ensenyament superior, estudis sobre els mitjans de comunicació, i la teoria crítica.

La seva obra il·lustra un nombre de tradicions teòriques que s'estenen des de Marx fins a Paulo Freire i Zygmunt Bauman. És també un ferri defensor de la democràcia radical i s'oposa les tendències antidemocràtiques del neoliberalisme, el militarisme, l’ imperialisme, el fonamentalisme religiós, i els atacs que ocorren sota l'estat neoliberal sobre el salari social, la joventut, el pobre, i l'ensenyament públic i superior. El seu treball més recent s'enfoca en la pedagogia pública, la naturalesa de l'espectacle i els nous mitjans de comunicació, i la força política i educativa de la cultura global. Els seus escrits han guanyat molts premis i escriu per a una gamma de fonts públiques i estudiantils.

Michael Apple:

És un personatge significatiu dins del àmbit de l'educació progressista contemporània i és benvolgut com un dels grans crítics teòrics moderns que més ha escrit sobre la desconstrucció i que ha analitzat l'educació formal dels Estats Units amb mirada crítica i reflexiva.

La teoria educacional d'Apple està centrada en l'humanisme , juntament amb una mirada postmodernista que està lligada al constructivisme, reconstruccionisme, pragmatisme i el reconceptualisme.

Apple es basa en un pensament humanista ( el qual és derivat del moviment del potencial humà), rebutjant així qualsevol educació que estigui centrada en aprenentatges conductistes i assignatures clàssiques.

  Basil Brestein:

L'obra constitueix, al costat de la de Bourdieu, el corpus central de la anomenada "nova" sociologia de l'educació. Preocupat, igual que els seus col·legues francesos, pel fracàs dels estudiants provinents de les classes treballadores, realitza una sèrie d'investigacions empíriques i desenvolupa un instrumental heurístic per comprendre la relació entre les funcions en el sistema educatiu i l'estructura de classes socials. Opina que l'escola exerceix un paper en la reproducció de les desigualtats de classe social, gènere, raça, regió i religió. El seu objecte d'estudi és l'aula. A partir de la seva observació sistemàtica, busca una teoria capaç de comprendre la relació del micro (l'aula) i el macro (la societat). Pensa la relació pedagògica com un laboratori de totes les relacions socials. Bernstein es proposa, d'alguna manera, complementar, completar els estudis sobre la relació pedagògica que, segons diu, encara no ha estat explicada.

                                                                                                                                            Deseada Rocio Moyano Cobano
                                                                                                                                             Sandra Sánchez Peña

[i] Tota aquesta informació ha sigut obtinguda dels apunts de classe d’en Martí Teixidó i ampliat amb la informació de la pàgina web: http://www.patatabrava.com i http://es.wikipedia.org