TEMA 3. SISTEMA ESCOLAR I PEDAGOGIA A ESPANYA I CATALUNYA

La Institució Lliure de l’Ensenyament - La Renovació pedagògica a Catalunya. 

Les corts de Cadis: Constitució lliberal de 1812 a Espanya ocupada per Napoleó.

Informe Quintana de 1813 (seguint a Condorcet). Aquest informe deia que havia d’haver igualtat per tots, que tothom tenia igualtat de lletra:

- Universalitat: instrucció igual i completa per tothom.

- Uniformitat.

- Gratuïtat: s’ha de donar accés.

- Llibertat d’ensenyament: llibertat de consciència.

Ministeri de foment:

Llei Moyano de 1857: estructura del sistema escolar (primària, estudis per tothom, batxillerat i universitat).

Els principis segons els governs conservadors o progressistes:

- Conservadors: orientaven l’Educació pels pobres.

- Progressistes: demanaven menys obligatorietat, comentaven que els poders públics eren els que havien d’estar obligats.

Es va produir unes discrepàncies entre els conservadors i els progressistes, es debatien aquestes temes:

            - Gratuitat.

- Obligatorietat.

- Llibertat de cátedra.

- Llibertat de creació de centres.

- Escoles catòliques/laiques.

“PARA LA COHESIÓN SOCIAL ES NECESARIO QUE LOS VALORES SE PONGAN EN COMÚN”

Institució Lliure de l’ensenyament

  Es van realitzar reformes socials i culturals a Espanya a través de la formació científica i cultural. Un grup de professors a la Universitat, els quals van ser expulsats, van organitzar una institució que va canviar l’ensenyament.

Francisco Giner de los Ríos:

- Va constituir un museu pedagògic nacional, el qual, era un zona per poder debatre temes.

- Congres nacional d’educació: on s’anava a pensar, reflexionar les idees de cada persona.

- A la junta d’ampliació d’estudis, van sorgir les beques pels estudiants i així aquests poguessin anar a la universitat.

- Ministeri d’instrucció pública (1907).

- Es compara la pedagogia de Giner amb la d’una escola socràtica, en la que el professor influeix en els seus alumnes no per autoritat, sinó per coneixement. La relació alumne - professor era intima, propera, familiar.

 - Escola pràctica, on cada alumne tenia un quadern amb el que treballava, els exàmens no existien i s’acostumaven a fer excursions habitualment.

Els principis més importants de l'escola Moderna eren:

- L'educació s'ha de fomentar en una base científica i racional i, els components dogmàtics i sobrenaturals no tenien cabuda.

- Durant l'educació de la petita infància, la metodologia ha d’estar adaptada a la psicologia dels infants.

- El desenvolupament infantil és espontani i té les seves pròpies regles. En aquest context, l'escola ha de ser facilitadora dels mitjans i recursos per facilitar el desenvolupament.

- L'educació ha de ser autònoma, per tant, no es permeten els mètodes autoritaris, pràctiques tradicionals de premis i càstigs.

- L'educació ha de ser integral: formació de l’intel·lecte, l'educació moral, la cultura de la solidaritat, desenvolupament del caràcter etc.

La forma d’educar de Francisco Giner de los Ríos, la trobo molt interessant ja que es basa en una educació molt més estructurada i adaptada al nivell de cada alumne, i la forma d’avaluació no es basa només en les probes de nivell ja que no considera que aquestes mostrin realment la capacitat de cada alumne i el nivell assolit fins aquell moment.

Manuel Bartolomè Cossio:

- Al 1910  es va instaurar una residència d’estudiants, on es van reunir tots els pensadors, pintors, poetes de principis del Segle XX i que van estudiar en aquesta universitat.

- En aquesta universitat es van organitzar conferències.

- Pensaven que s’havia d’arreglar la desigualtat entre el camp i la ciutat.

- Es van fer reformes d’escoles normals (Mestres), les quals anteriorment havien desaparegut.

      -escola superior de magisteri (professors i inspectors).
-Al 1931 España es va instaurar la República, aquest canvi polític va afavorir que hi hagués un canvi en la culturització i educació dels ciutadans, els ciutadans tenen el dret del saber i la cultura, i era essencial comptar amb ells per a modernitzar el país.

Gràcies al canvi de política l’ensenyament es va veure afavorit ja que la població va veure que també tenia drets a aprendre, a culturitzar-se...És un gran avenç ja que abans el poble no tenia ni veu ni vot en cap assumpte.

Lorenzo Luzuriaga:

(Valdepeñas, 1889-Tucumán, Argentina, 1965) Pedagog espanyol. Deixeble de la Institució Lliure d'Ensenyament, va ser professor de la Universitat de Tucumán a partir de 1938. Fundador de la Revista de pedagogia, és autor d'Assajos de pedagogia i instrucció pública (1920), L'escola única (1932), Reforma de l'educació (1945), La pedagogia contemporània (1947), L'escola nova pública (1948), Pedagogia (1950).

-Missions pedagògiques: Anava per els pobles per ipartir/difundir cultura.

- Textos pedagògics.

- Revista de Pedagogia i Publicacions de la R.P.

Escola catalana i lliurepensadora a Catalunya:

Francesc Flos i Calcat:

Pedagog, cal·lígraf i escriptor. Fundador de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, del col·legi Sant Jordi i altres escoles. Destacà en el Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) pel mètode pedagògic d'ensenyament de la gramàtica catalana als infants.

Va néixer a Arenys de Mar, al Cafè d'en Flos (a la Riera). Als anys 20 descobrí la seva vocació de pedagog en una escola del Masnou, on feia de professor de dibuix. Al cap de tres anys, en aconseguir el títol de magisteri, va obrir el seu propi col·legi, també a El Masnou. L'Ajuntament de Barcelona el nomenà cal·lígraf de l'Exposició Universal, però no deixà de treballar per aconseguir un ensenyament en català.

Finalment, fundà el Col·legi Sant Jordi, al carrer Sant Honorat, a Barcelona, que s'inaugurà el 1898 amb el propòsit de treballar per la causa cultural de Catalunya mitjançant una ensenyança catalana basada en el model pedagògic d'ensenyar jugant.

D'altra banda, publicà diversos llibres i edità el primer mapa mural de Catalunya basat en les comarques (1906). L'any 1899 fundà l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. A més de noves biblioteques, serà la Granja Escolar per tal que els infants experimentessin a l'aire lliure.

En morir el pedagog, l'escola canvià de nom i passà a dir-se Escola Flos i Calcat fins que el 1939 la dictadura franquista l'obligà a tancar les portes definitivament. A Arenys, en no poder-se instituir el seu nom en cap escola, es va aconseguir, si més no, de posar-lo a una plaça i a l'Agrupament Escolta.

Francesc ferrer i Guàrdia: 

Ferrer Guàrdia va recollir la tradició moderna iniciada per  Rousseau en el segle XVIII -contrària a l'autoritat i a la cosmovisió religiosa-, per a adaptar-la a l'anarquisme i el lliurepensament que floria en les ciutats industrials.

De família molt catòlica, Ferrer va reaccionar com anticlerical i va ingressar en la lògia masónica Veritat de Barcelona. Va Ser enviat per la seva família a treballar a Barcelona, on va entrar com aprenenta en un comerç de farines en el districte de Sant Martí de Provençals, l'amo del qual li va inscriure en classes nocturnes i li va iniciar en els ideals republicans. De formació autodidacta, va estudiar a fons la doctrina de Francisco Pi i Margall i les tesis internacionalistes.

En 1883 entra a treballar com revisor en la línia de ferrocarril Barcelona-Cervere, el que aprofita per a exercir d'enllaç amb Ruiz Zorrilla, del Partit del qual Republicà Progressista era militant. Va recolzar en 1886 el pronunciament militar del general Villacampa, partidari de Ruiz Zorrilla, la finalitat del qual era proclamar la República, però al fracassar aquest va haver d'exiliar-se a París, acompanyat de Teresa Sanmartí, amb la qual va tenir tres fills. Va subsistir fent classes de castellà i exercint com secretari sense sou de Ruiz Zorrilla. Fins a la dècada de 1890 va continuar sent republicà, però a partir de llavors comença un viraje cap a l'anarquisme. Va participar en 1892 en el Congrés Universal de Librepensamiento organitzat a Madrid (també conegut com Congrés Librepensador Madrid de 1892) per la Federació Internacional de Librepensamiento (amb seu a Brussel·les).

En 1893 se separa i en 1899 es casa amb Leopoldine Bonnard, mestra librepensadora, amb la qual recorre Europa. En aquest temps va aprofitar per a concebre els conceptes educatius anarquistes que després aplicaria a Espanya en els seus projectes i coneix a un grup d'anarquistes i anarcosindicalistes (Jean Greu, Jean Jaurés, Federico Urales o Anselmo Lorenzo), que li influïxen decisivament en el seu pensament. Una quantiosa herència (un milió de francs) d'una antiga alumna, Ernestina Meunier, va fer possible que pogués portar a terme el seu projecte en la ciutat de Barcelona, on inaugura a l'agost de 1901 l'Escola Moderna, un projecte pràctic de pedagogia llibertària, que li va implicar l'enemistat amb els sectors conservadors i amb l'Església Catòlica, que veien en aquestes escoles laiques una amenaça als seus interessos.

L'Escola Moderna promoguda per Ferrer funciona intermitentment a Barcelona des de 1901 fins a 1909, període en el qual es clausura repetides vegades i sofreix la persecució dels sectors polítics i religiosos més conservadors de la ciutat. Va Tenir escolaritzats a més d'un centenar de nens d'ambdós sexes, practicant-se així la coeducació, una mica inèdit en aquells temps, complementant-se amb la publicació d'un butlletí, xerrades i Universitat Popular per als adults, recitals i teatre.

En les seves aules no s'impartien ensenyaments religiosos però sí científiques i humanistes, es fomentava la no competitivitat, el pensament lliure i individual (és a dir no condicionat), l'excursionisme al camp, i el desenvolupament integral del nen. Durant tot el primer terç del segle XX, desenes d'escoles, ateneus llibertaris i universitats populars seguirien els plantejaments ferrerians de l'Escola Moderna.

Gran partidari de la vaga com arma revolucionària va editar a la seva costa el periòdic La Vaga General, fins que en 1906 Mateo Morral, traductor i bibliotecari del seu centre educatiu, va perpetrar l'atemptat frustrat contra Alfonso XIII. Això va tenir com a conseqüència per a Ferrer el tancament i diversos mesos d'empresonament acusat de complicitat, al terme dels quals va ser absolt. Va Intentar tornar a obrir l'Escola Moderna, però no li va ser possible i a l'any següent es va traslladar a França i a Bèlgica; en aquest últim país va fundar la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància, el president de la qual honorari era Anatole France.

En 1908 edita la revista de la Lliga L'Ecole/ rénovée a Brussel·les, però posteriorment la trasllada a París, on reprèn l'activitat del seu editorial i continua editant el butlletí de l'Escola Moderna.

En 1909 es troba a Barcelona i és detingut, acusat d'haver estat el instigador de la revolta coneguda com la Setmana Tràgica. Una revolta anticlerical, després de la qual Ferrer, a causa de les seves poques amistats estratègiques i la seva antiga vinculació amb Mateo Morral, va ser declarat culpable davant un tribunal militar i a les 9 del matí del 13 d'octubre de 1909 va ser afusellat en la fossa de Santa Amalia de la presó del Montjuïc.

És ben sabut, i ja ho va anar en el seu moment, que Ferrer Guàrdia no va tenir relació amb els fets i que els tribunals militars ho van acusar i van condemnar sense més proves.

La Renovació pedagógica a Catalunya (1906-1930)

Institucions:

Ajuntament de Barcelona (1909)

Mancomunitat de Catalunya (1914)

Generalitat de Catalunya (1931)

Autors:

Joan Bardina - Escola de Mestres:

L’ «Escola de Mestres» és l'obra cabdal de Joan Bardina. La idea de la seva fundació és conseqüència lògica de tota l'activitat anterior de Bardina en el camp educatiu, la qual va estar presidida per la doble preocupació de catalanitzar i renovar pedagògicament l'escola. A partir de la seva intervenció en el frustrat Patronat Escolar, Bardina entén que existeix un camí previ i obligat per a arribar a el seu doble objectiu: la formació de mestres. Deixant de costat les motivacions polítiques i econòmiques que van dur al naufragi l'esmentat Patronat, Bardina va arribar a la conclusió que aquesta institució resultaria incapaç per a transformar aquell grup heterogeni de mestres que al llarg del Principat sentia la necessitat d'incorporar el català a l'escola, però es torbaven ancorats en el rutinari quefer de l'escola tradicional. No era suficient amb catalanitzar l'escola, calia omplir-la del nou esperit pedagògic. Bardina comprèn que és necessari iniciar un planter. Només formant mestres novells, no trastocats per l'escola normal oficial, podria esperar-se el canvi.

Pau Vila – Escola Horaciana:

Pau Vila va néixer a Sabadell en una família obrera tèxtil, i després d'una curta experiència escolar rutinària va començar a treballar com obrer als 12 anys. La família es va traslladar a Barcelona i Pau Vila i el seu pare van ser contractats com teixidors en diferents fàbriques. Els records de Vila del seu treball proletari donen fe de la duresa de les condicions de vida de la classe obrera catalana en aquell canvi de segle.

En aquell ambient obrer en el qual es movia, Vila va començar a tenir amistats del món anarquitzant del barri de Gràcia, i aquelles amistats li van dur fins a les conferències de l'Escola Moderna, on va conèixer a Ferrer i Guàrdia.

Un dia, un amic li va parar pel carrer per a preguntar-li si no volia ser mestre i suggerir-li que es presentés a l'escola de l'Ateneu Obrer de Badalona, on necessitaven un mestre.
Vila, sense coneixements pedagògics de cap tipus, va decidir acceptar el repte, deixar la fàbrica i començar aquesta nova etapa. Estudiava durant les nits i ensenyava de dia. I aviat va començar a elaborar les seves pròpies idees pedagògiques i el seu propi mètode, que culminaria en la Escola Horaciana, un projecte educatiu que s'allunyava dels corrents pedagògics de l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, que Vila considerava dogmàtica i doctrinària: "Ferrer volia fer una escola anarquista a força de la burgesia.

L’ Escola Horaciana tenia com lema "ensenyar delectant” i la intuïció de Vila la va convertir en la base del que després serien els grans moviments de renovació pedagògica que marcarien les magnífiques escoles de la Generalitat durant la República.

Considerava que en la formació d'un educador, el contingut de l'ensenyament havia de privar sobre la metodologia: per a fornejar un ànec necessitem tenir l'ànec i cap de les receptes possibles podria preparar-se sense ell.

Rosa Sensat – escola del Bosc:

Neix a Catalunya en 1875. Realitza els estudis de Magisteri i aconsegueix per oposició una plaça de mestra a Alacant, a la qual temps després renunciarà.

Gràcies als seus viatges per diversos països europeus (Alemanya, Bèlgica i França) incorpora noves idees a la seva filosofia educativa (esquemes didàctics de Froebel i Decroly i moviments de l'escola italiana). Crea en 1914 l'Escola del Bosc de Montjuïc.

Para Sensat l'escola ha de desenvolupar tant la individualitat (personalitat i caràcter particular del nen) com l'educació social (respecte pels altres, treball en equip,...).

El principi bàsic didàctic en el qual s'inspira és aquell que considera al nen com ésser únic i particular i per tant, els mitjans d'educació aniran adaptats a aquest i també al temps i a l'espai en el qual s'educa.

Respecte a la seva metodologia difereix de la de Froebel, igual que les germanes Agazzi, doncs aposta pel joc- “treballo” defensant que el nen ha d'aprendre a gaudir de la producció, del treball,...

Pere Vergès - Escola del mar:

Es va formar en una escola moderna del Poble Sec i a les escoles del Districte VI, que van becar-lo per als estudis de magisteri. En aquest mateix centre va exercir, a partir de 1912, com a auxiliar de mestre. El 1915, amb només dinou anys, Pere Vergés assoleix el títol de magisteri de grau superior. En la mateixa època, va ampliar coneixements als Estudis Normals de la Comunitat, on va participar a les classes del Seminari de Filosofia que impartia Eugeni d'Ors.  El 1920 va ser nomenat director de les escoles del Districte II, impulsades per l'esquerra catalanista de l'època.  Pere Vergés sempre va viure a Barcelona, però també està vinculat al poble de Capafonts, a la comarca del Baix Camp, on passava les vacances i va promoure la casa de colònies Mas de Fortet.

L'any 1921 es convertir en el Director de l’Escola del Mar (Un dels aspectes, doncs, que diferenciaven clarament l’escola del mar de la Barceloneta de la resta de centres docents és que allà es supeditava els procediments pedagògics a la vessant preventiva de la salut del alumne. Per aquest motiu el nombre d’hores de treball estrictament formal, era menor en relació amb el temps d’esbarjo, d’àpats i de cura naturista). Després de la destrucció de l'Escola del Mar, Vergés va continuar la seva tasca al Roserar de Montjuïc (1938-1948) i a l'edifici del barri del Guinardó, on va romandre fins a la seva jubilació, el 1965. El mateix any va encarregar-se de la direcció pedagògica de l'Escola Garbí d'Esplugues de Llobregat i, tres anys després, de la Institució Pere Vergés de Badalona, on la seva filosofia ha perdurat fins als nostres dies. Pere Vergés i Farrés va morir el 1970 a Barcelona, a l'edat de setanta-quatre anys.

 

Artur Martorell :

Va ser un pedagog, formador de Mestres.

Becari de l'Escola de Mestres Joan Bardina (1907-09), que influí d'una manera decisiva en la seva concepció del magisteri, continuà la seva formació a les escoles de l'antic districte cinquè barceloní (1909), a les escoles de la Sagrada Família (1910-11) i a l'Escola Vallparadís (1912-13) fins a la seva titulació, el 1916.
Assajà el mètode Montessori a les escoles de la Casa de Caritat (1915-17).

Inculcà als infants l'hàbit de la reflexió personal des d'una perspectiva cívica, moral i religiosa, i donà un ensenyament viu de la realitat mitjançant el treball col·lectiu i l'elaboració perceptiva dels conceptes, primer a les escoles de Badalona, amb Pompeu Fabra (1917-19), i sobretot, a les escoles del patronat Domènec de Gràcia (1919-30), on fou director.

Va diversificar els seus ensenyaments de llenguatge als cursos de nit dels estudis normals de la Mancomunitat de Catalunya i a les escoles del CADCI. Amb la reorganització de la comissió de cultura de l'ajuntament (1931), Manuel Ainaud el cridà com a assessor tècnic d'ensenyament primari i complementari, des d'on portà a terme una important tasca d'organització, com la de les colònies escolars de l'ajuntament (algunes de les quals havia dirigit anteriorment (Calafell, Tossa)).

Fou professor de l'Escola Normal de la Generalitat (1931-39). Després d'uns quants mesos de presó, el 1941 continuà la seva tasca des de l'ajuntament (el 1950 fou nomenat cap del negociat de cultura) i organitzà les emissions per a escolars de Ràdio Barcelona (1954-57); director de l'Institut Municipal d'Educació (1954), organitzà, amb E. Toldrà, els concerts per a escolars al Palau de la Música (1955). A causa de la seva oberta oposició a l'estatització de les escoles municipals, fou traslladat, el 1962, al negociat de cementiris. De la seva obra escrita cal destacar la de l'ensenyament de la llengua, en col·laboració amb Emili Vallès (gramàtiques, exercicis, etc, apareguts amb el pseudònim deJeroni Marvà), el recull de texts per a infants Selecta de lectures (1935, reeditat modernament) i una gramàtica il·lustrada, també per a infants, Guiatge (1969).


Eladi Homs:

Pedagog. Organitzador escoles d’estiu. Butlletí dels Mestres. Instructor de bàsquet.

El 1906 fou becat per l'ajuntament de Barcelona per a estudiar les darreres experiències pedagògiques als EUA, on estigué un temps a la Universitat d'Urbana (estat d'Illinois), i, el 1908 passà a estudiar a la Universitat de Chicago.

Fou secretari del Museu d'Història Natural de l'Escola d'Educació de la mateixa universitat.

Durant la seva estada als EUA publicà La crònica de Valls, diversos articles sota l'epígraf de Cròniques quinzenals nord-americanes.

En 1909 la Societat d'Atracció de Forasters el nomenà corresponsal general de la revista als Estats Units. De nou a Barcelona, el 1910, dirigí la Revista de Educación (on publicà a l’any 1913 La doctrina de la educación nacionalizadora) i Quaderns d'Estudi (1921). També fou inspirador i director de les primeres escoles d'estiu (1914-16) i secretari i vocal tècnic del Consell d'Investigació Pedagògica de la Diputació Provincial de Barcelona.

Fou un actiu introductor i divulgador del mètode Montessori. Durant la República fou secretari del Butlletí dels Mestres.

Col·laborà, entre d'altres publicacions a:

- La Cataluña (1908-10).
- La Veu de Catalunya (1913-16).

- La Mainada (1921-23).

- València (1913-14).

Josep Estalella:

Director de l’institut-Escola. Va ser físic i químic.

Es doctorà a la Universitat de Barcelona, on fou professor (1899-1905). El 1905 guanyà la càtedra de física i química de l'institut d'ensenyament mitjà de Girona.
El 1919 li fou confiada la direcció dels ensenyaments de física i química de l'Institut Escola de Madrid.
Fou catedràtic de l'Institut de Tarragona (1921-32). El 1932 fou nomenat director de l'Institut-Escola de Barcelona, creat per la Generalitat, i presidí (1932-33) la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques.
Pedagog notable, deixà llibres de text, com Compendio de química (1921), Problemas de física (1926), treballs i traduccions.

Alexandre Galí:

Pedagog i historiador. Escola Vallparadís. Mesura objectiva del treball escolar.

Fou deixeble del seu oncle Bartomeu Galí i Claret (1850-1902) i de Pompeu Fabra fins a catorze anys. Posteriorment, completà la seva formació de manera autodidàctica i treballà de comptable fins el 1909.

Aquell mateix any, i sense tenir el títol de mestre, inicià la seva tasca pedagògica a l'Escola de Mestres de Joan Bardina.
El 1910 hom li encarregà la direcció de l'Escola Vallparadís de Terrassa, i el 1915 començà la seva col·laboració amb Prat de la Riba com a funcionari del Consell d'Investigació Pedagògica, més tard Consell de Pedagogia, del qual fou secretari general (1916-23). Al mateix temps organitzà les escoles d'estiu (1915, fins el 1932, interrompudes durant la Dictadura), fou administrador general de l'Escola Industrial (1917), dirigí els estudis normals de la Mancomunitat (1920) i l'escola Montessori dependent de la Mancomunitat (1922), fundà i dirigí el "Butlletí dels Mestres" (1922) i publicà nombrosos articles a "Quaderns d'Estudi" i fou nomenat president de la comissió tècnica de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (1922-69). El 1924, truncada la seva obra de funcionari, fundà, amb un grup de mestres i alumnes de la clausurada escola Montessori, l'escola Blanquerna (1924-39), on es dedicà activament a l'experimentació dels mètodes de l'escola activa, que recollí en l'obra Mesura objectiva del treball escolar (1928).
Participà en el Primer Congrés de Bilingüisme (Luxemburg, 1928) i en el Congrés Internacional de l'Educació Nova de Niça (1932).
Proclamada la Segona República, fou nomenat secretari general del Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i després del juliol del 1936 hom li confià el negociat de llengua catalana i, més tard, la càtedra de metodologia de l'ensenyament del llenguatge a la Universitat de Barcelona. El 1939 s'exilià a Tolosa, on residí fins el 1943. Novament a Barcelona, es dedicà a treballs editorials i emprengué la sca d'historiador de la cultura.
Treballà en l'obra Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya 1900-1936 (en 23 volums, publicats per la Fundació Alexandre Galí en 1978-86), publicà un tros de Calaix de sastre del baró de Maldà (El col·legi de la bona vida) i un estudi sobre aquest personatge, Rafael d'Amat, baró de Maldà (1954), que obtingué el premi Aedos, i col·laborà a Un segle de vida catalana (1961).
A partir del 1955 mantingué continuats contactes amb els mestres que portaren a terme un nou moviment de renovació pedagògica a Catalunya. Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1968).
Unes altres obres seves que cal destacar són: Per la llengua i per l'escola (1931), Lliçons de llenguatge(1931), Activitat i llibertat en educació (1932), en col·laboració amb la seva muller, Josepa Herrera, Introducció a la Gramàtica, I (1935) i II (1937), Una hipotètica revolta d'uns mestres hipotètics (1964) i Mirades al món actual (1967).

Va fer una mesura objectiva del treball escolar.

Noves Aportacions de l’Ajuntament de Barcelona i la Mancomunitat de Catalunya:

Llengua catalana i llengua castellana a l’escola.

Colònies escolars.

Psicotècnia i orientació Professional.

Escola del treball.

Mètode Montessori.

Tècniques Freinet – Impremta escolar.

[i] Tota aquesta informació ha sigut obtinguda dels apunts de classe d’en Martí Teixidó i ampliat amb la informació de la pàgina web: http://www.patatabrava.com, http://es.wikipedia.org i http://www.enciclopedia.cat